comparació entre el llibre de "El tono de la enseñanza" i la pel·licula Mary Poppins

El tono de la enseñanza

Aquest treball parla sobre diferents punts en comú que tenen el llibre escrit per Max van Manen “El tono de la enseñanza” i la pel·lícula protagonitzada per Julie Andrews “Mary Poppins”.

Primerament presentarem el seguit de personatges que apareixen a la pel·lícula, que són per una banda els dos nens (Jane i Michael), que són molt moguts i entremaliats, ja que contínuament s’estan escapant i fent malifetes. Això fa que les seves mainaderes pleguin de la feina, i en quatre mesos n’hagin tingut vàries diferents. Tenen mainaderes perquè són fills d’una família rica en que el pare, un distingit banquer (el senyor Bach, un home amb alt estatus social) i la seva mare, que és la líder de la lluita pels drets de les dones (però a esquenes del seu marit), mai estan per ells ni els hi fan cas (sumant-li que la mare els hi permet tot, i el pare no es pari a dedicar una estona als seus fills. Busquen una nova mainadera, i agafen a Mary Poppins, una dona amb poders màgics i una gran experiència amb la canalla. A partir d’aquí viuran fantàstiques aventures amb Bernd, un home que coneix a la protagonista des de fa molt de temps, i amb qui ja ha viscut vàries situacions màgiques.

Fent referència al llibre, direm que els nens, Jane i Michael, fan entremaliadures tan sols per fer-se notar, degut a com bé diu el llibre, el nen necessita que se’l observi i fer-se notar. Si no és així, el nen buscarà diferents situacions en les que obtingui aquesta atenció per part dels pares. Un cop arriba Mary Poppins això canvia, perquè malgrat sigui molt estricte amb els horaris i amb tot el que s’ha de fer, es senten recolzats, estimats i sobretot escoltats.

Van Manen al llibre ens explica que quan compartim la vida amb un nen, no podem evitar convertir-nos en un exemple. En el cas de la pel·lícula, els dos nens estaven mancats de referents en qui ficsar-se, ja que mai rebien l’atenció dels seus pares i les mainaderes que havien tingut no tenien relació amb ells, sinó que anaven a partir d’ordres. Per el sr. Bach, la disciplina era fonamental per a l’educació dels seus fills, i vol que siguin el seu reflexe (com bé diu el llibre, per algunes persones, educar als fills es converteix en una intenció interessada i narcisista). Vol disciplina fins a tal punt, que no arriba a ells, no sap ni com són, ni què pensen i com diu el llibre quan parla del nen que no vol tocar el violí perquè el forcen, si cantem o juguem amb ell, arribarem a ell, fent que l’hi vingui de gust tocar el violí, i en el cas de la pel·lícula comportar-se com cal. No s’ha de confondre l’excés de disciplina que exerceix el pare, amb permetre que per ells mateixos creixin com a persona, i marcant-los tan sols quan calgui, com fa la mainadera.

Mary Poppins mai intenta fer de mare als dos nens, ja que com diu el llibre de Van Manen, els pares són els únics que poden contemplar i cuidar als nens amb ulls autènticament paternals (malgrat en el cas de la pel·lícula, fins al final no sigui així); però si educar-los, i mirar de suplir aquest buit que deixen els pares, ja que com també diu en el llibre el professor també té una relació molt personal, malgrat ecisteixi un distanciament que converteix Mary Poppins en un observador pedagògic especial.

Al final de la pel·lícula, el que trobem, és que el pare ja no va tan obsessionat en l’orde, la disciplina i la rigorositat de la vida, sinó que a après, que a la vida es pot ser feliç amb petits detalls. Aquests són els que fan que els seus fills siguin feliços, i tot això canvia a partir de observar com una dona pobre és feliç donant de menjar als coloms per dos penics; i en canvi, els seus companys de feina i caps del banc tenen un gran sarau, tan sols perquè volen els mateixos dos penics per invertir-los i fer fortuna. El sr. Bach el fan fora de la feina, oblidant-se que aquesta família ja fa dues generacions que treballa amb ells, i ell, en comptes de sentir-se malament, recorda que la felicitat resta en les petites coses, i no en les grans fortunes.

A partir d’aquí, el pare anima a la mare a gaudir amb els seus fills d’enlairar un estel al parc, i allà és quan els nens, gaudeixen de l’amor i el carinyo paternal. Perquè com es diu en el llibre, si no estem compartint vivències amb els fills, perdem la oportunitat de veure i escoltar realment a aquest nen.



En Mary Poppins trobem aspectes explicats a classe de l’educació no formal, com pot ser la intenció d’educar, sense tenir normatives que provinguin d’instàncies externes. D’aquesta manera, no hi ha un programa establert, però busca en cada moment un aprenentatge que s’adeqüi amb la realitat i interessos dels nens.