Al diari L'Avui va publicar un article sobre l'actualitat educativa, i parla sobre la llengua catalana, un aspecte molt important tenint en compte la situació de diglòssia que apteix aquesta llengua.
L’ús d’un llenguatge musical fresc i melós, vestit amb una gran varietat de ritmes que beuen de diferents estils i estèliques musicals, els han permès trobar en el mestissatge un camí per a l’experimentació i la invenció musical. Sempre amb l’accent posat en un caràcter lúdic, festiu
El secretari de política lingüística del govern, Bernat Joan, s'ha mostrat tranquil davant la sentència que avui ha fet pública el Tribunal Suprem, que confirma el que ja havia dictat el 14 de setembre del 2004 pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que obligava el departament d'Educació a consultar la llengua habitual de la família o tutors dels menors en la preinscripció escolar i tenir-la en compte en l'educació infantil i primària. El procés es va iniciar arran d'una denúncia de la plataforma Convivencia Cívica Catalana l'any 2000, liderada per Aleix Vidal-Quadras, que considerava que l'executiu català vulnerava la llei de política lingüística.
Per a Bernat Joan, denúncies com la d'aquesta plataforma pretenen enfonsar el model educatiu del país i "utilitzen totes les armes possibles contra el català, però aquesta sentència no tindrà transcendència i per tant no afectarà el model", perquè "com a molt, posarem una casella de més en els fulls de preinscripció de les escoles", ha assegurat a l'AVUI.CAT. Tot i així, ha insistit que "els intents de tombar el model d'immersió són negatius per al país, a la llengua i al sistema educatiu".
El màxim responsable de la política lingüística defensa que l'executiu català compleix estrictament la llei, i en tot cas, troba que "no és problema que es demani als pares quina és la llengua habitual dels infants. Certament, és important saber-ho perquè si no és el català, necessitaran més atenció". Ara bé, el secretari de política lingüística adverteix que "la veritable intenció de la denúncia de Convivencia Cívica Catalana no és defensar els drets dels nens, sinó pervertir un principi bàsic de l'educació, que és que les necessitats educatives per a un infant que no parli català potser seran més elevades que les d'un catalanoparlant en les fases educatives inicials a l'aula".
Bernat Joan ha recordat el recent informe del Comitè d'Experts del Consell d'Europa sobre llengües regionals o minoritàries, que defensa que el model d'ensenyament que s'hauria d'aplicar a les comunitats autònomes amb idiomes cooficials és el de la "plena immersió". És a dir, que als centres educatius s'hauria d'utilitzar el català, l'èuscar o el gallec com a llengua vehicular
sábado, 27 de diciembre de 2008
jueves, 11 de diciembre de 2008
comparació entre el llibre de "El tono de la enseñanza" i la pel·licula Mary Poppins
El tono de la enseñanza
Aquest treball parla sobre diferents punts en comú que tenen el llibre escrit per Max van Manen “El tono de la enseñanza” i la pel·lícula protagonitzada per Julie Andrews “Mary Poppins”.
Primerament presentarem el seguit de personatges que apareixen a la pel·lícula, que són per una banda els dos nens (Jane i Michael), que són molt moguts i entremaliats, ja que contínuament s’estan escapant i fent malifetes. Això fa que les seves mainaderes pleguin de la feina, i en quatre mesos n’hagin tingut vàries diferents. Tenen mainaderes perquè són fills d’una família rica en que el pare, un distingit banquer (el senyor Bach, un home amb alt estatus social) i la seva mare, que és la líder de la lluita pels drets de les dones (però a esquenes del seu marit), mai estan per ells ni els hi fan cas (sumant-li que la mare els hi permet tot, i el pare no es pari a dedicar una estona als seus fills. Busquen una nova mainadera, i agafen a Mary Poppins, una dona amb poders màgics i una gran experiència amb la canalla. A partir d’aquí viuran fantàstiques aventures amb Bernd, un home que coneix a la protagonista des de fa molt de temps, i amb qui ja ha viscut vàries situacions màgiques.
Fent referència al llibre, direm que els nens, Jane i Michael, fan entremaliadures tan sols per fer-se notar, degut a com bé diu el llibre, el nen necessita que se’l observi i fer-se notar. Si no és així, el nen buscarà diferents situacions en les que obtingui aquesta atenció per part dels pares. Un cop arriba Mary Poppins això canvia, perquè malgrat sigui molt estricte amb els horaris i amb tot el que s’ha de fer, es senten recolzats, estimats i sobretot escoltats.
Van Manen al llibre ens explica que quan compartim la vida amb un nen, no podem evitar convertir-nos en un exemple. En el cas de la pel·lícula, els dos nens estaven mancats de referents en qui ficsar-se, ja que mai rebien l’atenció dels seus pares i les mainaderes que havien tingut no tenien relació amb ells, sinó que anaven a partir d’ordres. Per el sr. Bach, la disciplina era fonamental per a l’educació dels seus fills, i vol que siguin el seu reflexe (com bé diu el llibre, per algunes persones, educar als fills es converteix en una intenció interessada i narcisista). Vol disciplina fins a tal punt, que no arriba a ells, no sap ni com són, ni què pensen i com diu el llibre quan parla del nen que no vol tocar el violí perquè el forcen, si cantem o juguem amb ell, arribarem a ell, fent que l’hi vingui de gust tocar el violí, i en el cas de la pel·lícula comportar-se com cal. No s’ha de confondre l’excés de disciplina que exerceix el pare, amb permetre que per ells mateixos creixin com a persona, i marcant-los tan sols quan calgui, com fa la mainadera.
Mary Poppins mai intenta fer de mare als dos nens, ja que com diu el llibre de Van Manen, els pares són els únics que poden contemplar i cuidar als nens amb ulls autènticament paternals (malgrat en el cas de la pel·lícula, fins al final no sigui així); però si educar-los, i mirar de suplir aquest buit que deixen els pares, ja que com també diu en el llibre el professor també té una relació molt personal, malgrat ecisteixi un distanciament que converteix Mary Poppins en un observador pedagògic especial.
Al final de la pel·lícula, el que trobem, és que el pare ja no va tan obsessionat en l’orde, la disciplina i la rigorositat de la vida, sinó que a après, que a la vida es pot ser feliç amb petits detalls. Aquests són els que fan que els seus fills siguin feliços, i tot això canvia a partir de observar com una dona pobre és feliç donant de menjar als coloms per dos penics; i en canvi, els seus companys de feina i caps del banc tenen un gran sarau, tan sols perquè volen els mateixos dos penics per invertir-los i fer fortuna. El sr. Bach el fan fora de la feina, oblidant-se que aquesta família ja fa dues generacions que treballa amb ells, i ell, en comptes de sentir-se malament, recorda que la felicitat resta en les petites coses, i no en les grans fortunes.
A partir d’aquí, el pare anima a la mare a gaudir amb els seus fills d’enlairar un estel al parc, i allà és quan els nens, gaudeixen de l’amor i el carinyo paternal. Perquè com es diu en el llibre, si no estem compartint vivències amb els fills, perdem la oportunitat de veure i escoltar realment a aquest nen.
En Mary Poppins trobem aspectes explicats a classe de l’educació no formal, com pot ser la intenció d’educar, sense tenir normatives que provinguin d’instàncies externes. D’aquesta manera, no hi ha un programa establert, però busca en cada moment un aprenentatge que s’adeqüi amb la realitat i interessos dels nens.
Aquest treball parla sobre diferents punts en comú que tenen el llibre escrit per Max van Manen “El tono de la enseñanza” i la pel·lícula protagonitzada per Julie Andrews “Mary Poppins”.
Primerament presentarem el seguit de personatges que apareixen a la pel·lícula, que són per una banda els dos nens (Jane i Michael), que són molt moguts i entremaliats, ja que contínuament s’estan escapant i fent malifetes. Això fa que les seves mainaderes pleguin de la feina, i en quatre mesos n’hagin tingut vàries diferents. Tenen mainaderes perquè són fills d’una família rica en que el pare, un distingit banquer (el senyor Bach, un home amb alt estatus social) i la seva mare, que és la líder de la lluita pels drets de les dones (però a esquenes del seu marit), mai estan per ells ni els hi fan cas (sumant-li que la mare els hi permet tot, i el pare no es pari a dedicar una estona als seus fills. Busquen una nova mainadera, i agafen a Mary Poppins, una dona amb poders màgics i una gran experiència amb la canalla. A partir d’aquí viuran fantàstiques aventures amb Bernd, un home que coneix a la protagonista des de fa molt de temps, i amb qui ja ha viscut vàries situacions màgiques.
Fent referència al llibre, direm que els nens, Jane i Michael, fan entremaliadures tan sols per fer-se notar, degut a com bé diu el llibre, el nen necessita que se’l observi i fer-se notar. Si no és així, el nen buscarà diferents situacions en les que obtingui aquesta atenció per part dels pares. Un cop arriba Mary Poppins això canvia, perquè malgrat sigui molt estricte amb els horaris i amb tot el que s’ha de fer, es senten recolzats, estimats i sobretot escoltats.
Van Manen al llibre ens explica que quan compartim la vida amb un nen, no podem evitar convertir-nos en un exemple. En el cas de la pel·lícula, els dos nens estaven mancats de referents en qui ficsar-se, ja que mai rebien l’atenció dels seus pares i les mainaderes que havien tingut no tenien relació amb ells, sinó que anaven a partir d’ordres. Per el sr. Bach, la disciplina era fonamental per a l’educació dels seus fills, i vol que siguin el seu reflexe (com bé diu el llibre, per algunes persones, educar als fills es converteix en una intenció interessada i narcisista). Vol disciplina fins a tal punt, que no arriba a ells, no sap ni com són, ni què pensen i com diu el llibre quan parla del nen que no vol tocar el violí perquè el forcen, si cantem o juguem amb ell, arribarem a ell, fent que l’hi vingui de gust tocar el violí, i en el cas de la pel·lícula comportar-se com cal. No s’ha de confondre l’excés de disciplina que exerceix el pare, amb permetre que per ells mateixos creixin com a persona, i marcant-los tan sols quan calgui, com fa la mainadera.
Mary Poppins mai intenta fer de mare als dos nens, ja que com diu el llibre de Van Manen, els pares són els únics que poden contemplar i cuidar als nens amb ulls autènticament paternals (malgrat en el cas de la pel·lícula, fins al final no sigui així); però si educar-los, i mirar de suplir aquest buit que deixen els pares, ja que com també diu en el llibre el professor també té una relació molt personal, malgrat ecisteixi un distanciament que converteix Mary Poppins en un observador pedagògic especial.
Al final de la pel·lícula, el que trobem, és que el pare ja no va tan obsessionat en l’orde, la disciplina i la rigorositat de la vida, sinó que a après, que a la vida es pot ser feliç amb petits detalls. Aquests són els que fan que els seus fills siguin feliços, i tot això canvia a partir de observar com una dona pobre és feliç donant de menjar als coloms per dos penics; i en canvi, els seus companys de feina i caps del banc tenen un gran sarau, tan sols perquè volen els mateixos dos penics per invertir-los i fer fortuna. El sr. Bach el fan fora de la feina, oblidant-se que aquesta família ja fa dues generacions que treballa amb ells, i ell, en comptes de sentir-se malament, recorda que la felicitat resta en les petites coses, i no en les grans fortunes.
A partir d’aquí, el pare anima a la mare a gaudir amb els seus fills d’enlairar un estel al parc, i allà és quan els nens, gaudeixen de l’amor i el carinyo paternal. Perquè com es diu en el llibre, si no estem compartint vivències amb els fills, perdem la oportunitat de veure i escoltar realment a aquest nen.
En Mary Poppins trobem aspectes explicats a classe de l’educació no formal, com pot ser la intenció d’educar, sense tenir normatives que provinguin d’instàncies externes. D’aquesta manera, no hi ha un programa establert, però busca en cada moment un aprenentatge que s’adeqüi amb la realitat i interessos dels nens.
Tractament del so digital
Aquí tenim la pràctica sobre el so digital, i consisteix en escollir una cançó i modificar-la afegint una entrada de veu o afegint el tros d'una cançó dins. Després s'ha de guardar l'arxiu en format mp3, i posteriorment introduir-lo al www.goear.com, que és un servidor en el qual pots penjat les cançons que vulguis. Posteriorment des d'aquest servidor la penjarem al blog. Per a fer tot això, el procés és el següent:
Cal baixar-se el programa Audacity. Si ja el teniu, engeguem el programa i obrim una cançó. Seleccioneu el fragment que es vol modificar i amb el botó efecte, fem una escala de volum de menys a més. Posteriorment, introduirem un tros de cançó a dins de l'espai buit, i tindre la feina feta. Després hem d'apretar a "exporta com mp3", i quan ja l'haguem guardat, la pujarem al servidor abans citat. Allà obtindrem un codi, que és el que posarem al bloc per poder penjar la cançó.
Pràctica:
Cançó original:
Cal baixar-se el programa Audacity. Si ja el teniu, engeguem el programa i obrim una cançó. Seleccioneu el fragment que es vol modificar i amb el botó efecte, fem una escala de volum de menys a més. Posteriorment, introduirem un tros de cançó a dins de l'espai buit, i tindre la feina feta. Després hem d'apretar a "exporta com mp3", i quan ja l'haguem guardat, la pujarem al servidor abans citat. Allà obtindrem un codi, que és el que posarem al bloc per poder penjar la cançó.
Pràctica:
Cançó original:
martes, 9 de diciembre de 2008
Conferència de la mestra Anna Pérez sobre els blocs
El passat 12 de novembre va haver-hi una conferencia sobre “els blocs a l’escola” i fora d’ella. Va ser duta a terme per Anna Pérez, mestre de l’escola CEIP Drassanes.
Al llarg de tota la conferència va parlar sobre la forta rellevància que tenen les noves tecnologies dins de l’educació, i que els alumnes (pares i professors també, malgrat hi hagi controvèrsies) estan molt interessats en treballar amb ordinadors. Aquí s’ha creat un debat sobre si els ordinadors acabaran substituint els mestres, ja que hi ha programes com el Bloc o Jclic (que estem trebailant a classe), etc..
La conferència ha sigut molt interessant i no s’ha fet pesada, ja que treballava molt amb el factor visual amb un power point i ensenyant-nos diferents experiències fetes per nens.
Un dels problemes que ha remarcat, és que sovint trobem professors que en saben menys d’informàtica que els nens, i això fa que no puguin tenir un ensenyament adequat al seu nivell. A més, no els estem ensenyant amb varietat de programes, i això és negatiu degut a l’immens món que hi ha a la xarxa (hi ha programes com el google, wiki, jclic, etc...
Centrant-nos en els blocs, fomentarem la seva creativitat si treballen a partir d’aquest programa (com bé es va veure a la conferència, amb diferents vídeos que ens van mostrar). Un altre programa que també està bé a part del bloc és el web 2.0, que també pot ser molt interactiu entre els alumnes i entre escoles, perquè no hem d’oblidar que amb el bloc poden treballar conjuntament entre escoles, o entre professors (Anna Pérez ens va dir que amb l’experiència pròpia ha conegut i s’ha ajudat amb altres mestres a partir del que escriuen al flog).
Com a futur mestre no em preocupa molt la teoria de que els ordinadors substituiran els mestres, ja que hi ha coses en que les màquines no poden accedir. Pel que fa a la conferència, estic molt content d’haver-hi assistit, però el que més em va impactar és un seguit de vídeos que ens ensenyava fets per nens. Cal dir que no estem parlant d’una cosa teòrica, sinó que la pròpia conferenciant ja està treballant ampliant els coneixements electrònics dels nens.
El bloc és una eina de treball, més enllà del que pugi semblar, ajuda a mestres i alumnes.
Al llarg de tota la conferència va parlar sobre la forta rellevància que tenen les noves tecnologies dins de l’educació, i que els alumnes (pares i professors també, malgrat hi hagi controvèrsies) estan molt interessats en treballar amb ordinadors. Aquí s’ha creat un debat sobre si els ordinadors acabaran substituint els mestres, ja que hi ha programes com el Bloc o Jclic (que estem trebailant a classe), etc..
La conferència ha sigut molt interessant i no s’ha fet pesada, ja que treballava molt amb el factor visual amb un power point i ensenyant-nos diferents experiències fetes per nens.
Un dels problemes que ha remarcat, és que sovint trobem professors que en saben menys d’informàtica que els nens, i això fa que no puguin tenir un ensenyament adequat al seu nivell. A més, no els estem ensenyant amb varietat de programes, i això és negatiu degut a l’immens món que hi ha a la xarxa (hi ha programes com el google, wiki, jclic, etc...
Centrant-nos en els blocs, fomentarem la seva creativitat si treballen a partir d’aquest programa (com bé es va veure a la conferència, amb diferents vídeos que ens van mostrar). Un altre programa que també està bé a part del bloc és el web 2.0, que també pot ser molt interactiu entre els alumnes i entre escoles, perquè no hem d’oblidar que amb el bloc poden treballar conjuntament entre escoles, o entre professors (Anna Pérez ens va dir que amb l’experiència pròpia ha conegut i s’ha ajudat amb altres mestres a partir del que escriuen al flog).
Com a futur mestre no em preocupa molt la teoria de que els ordinadors substituiran els mestres, ja que hi ha coses en que les màquines no poden accedir. Pel que fa a la conferència, estic molt content d’haver-hi assistit, però el que més em va impactar és un seguit de vídeos que ens ensenyava fets per nens. Cal dir que no estem parlant d’una cosa teòrica, sinó que la pròpia conferenciant ja està treballant ampliant els coneixements electrònics dels nens.
El bloc és una eina de treball, més enllà del que pugi semblar, ajuda a mestres i alumnes.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
